“Una mica d’èxit... res de l’altre món.”
Els artistes estan exposats constantment al fracàs ja que el treball creatiu es pot descriure com un procés d’errors consecutius fins que finalment s'aconsegueix trobar alguna cosa que encaixa bé i que funciona amb el que s'havia pretès aconseguir. Estar exposats a això, requereix de molta paciència i d'una bona gestió emocional. Així doncs, l'artista que aconsegueix augmentar la seva resiliència i comptar amb les suficients eines per a fer front a aquesta situació, aprèn que cada “fracàs” és un pas més que dona per a acostar-se a l'èxit. Per tant, aprèn a bregar d'una millor manera amb ell. No obstant això, l'artista que no suporta cometre errors i que té una mala gestió emocional, mai podrà desenvolupar la seva capacitat de tolerància i resiliència, fet que l’allunyarà d'obtenir l'èxit que desitja.
La relació que esdevé entre la ment de Juanjo, la nostra i la de molts artistes més és que tots ens trobem amb la necessitat de sortir-nos dels estàndards per a aconseguir una peça nova, una obra millor que l'anterior. No obstant això, provar mètodes nous no sempre resulta un succés. És per això que, sovint, optem pel mètode segur, la troballa d'algun altre amb èxit que ens dona la tranquil·litat de saber que funcionarà.
En la cerca i creació del nostre documental s'ha volgut optar pel segur. En el plantejament inicial és pretènia mostrar casos verídics de persones que han viscut situacions similars al protagonista del curtmetratge. Amb un tractament poètic, molt curós i sensible, la intenció era retratar la intimitat d’artistes de qualsevol àmbit. És tractava d’enregistrar persones immerses en la feina dins del seu taller, estudi o espai creatiu, per tal de comprendre’ls i mostrar com han sofrit i combatut aquestes crisi. La intenció era convidar-los a reflexionar i divagar al respecti, en veu alta. No comptàvem amb molt de temps, ni eines ni habilitats. Anàvem a innovar sense haver provat abans el mètode segur? No. Intentem gravar seguint un sistema conegut, optant per preguntes segures i esperant que, la nostra artista actués com esperàvem. Però, clarament va ser un fracàs.
Llavors, va sorgir una nova perspectiva del documental. La improvisació i la manca de pautes meditades –símptomes d'ineptitud dins el context de la idea inicial– alhora eren potencials inputs per a assolir una certa autenticitat que podria tenir sentit dins un hipotètic canvi de llenguatge del documental.
Partint d'aquesta observació, es va realitzar un enregistrament d'àudio sota discreció al llarg de la trobada, sense el consens previ de la Núria i en Raimon. A través d'aquest, es va captar el reconeixement del fracàs de la sessió –en una conversa informal entre els dos artífexs, moments després de donar per acabada la reunió amb l'artista–.Tot i la torpesa i la poca determinació general d'aquell dia, cal tenir en compte que es va aconseguir una petita part del material que podria encaixar amb el to sensible que es buscava – celebrat amb il·lusió davant la càmera per qui posteriorment ho qualificaria com a un "fracàs" – .
Va ser així com, valorant els comentaris o les preses que d'entrada serien considerades falses, juntament amb una gravació d'àudio oculta, s'aconseguia tenir entre mans un material que en conjunt, era un retrat real del tema: un testimoni de l'autosabotatge no només de la inseguretat i els nervis de la Núria, sinó de l'autoboicot d'en Raimon durant el procés de realització del mateix documental.
El documental intenta afrontar la mateixa temàtica des de la vessant de la no-ficció. A partir de dos muntatges que es reprodueixen alhora –conformant així un díptic audiovisual–, s’exposa l’autosabotatge mitjançant el símil amb una versió romantitzada del mateix contingut (la qual correspon a la intenció inicial dels artífexs, tot i que en aquest cas, exagerant els recursos convencionals i superficialment formals).
D’aquesta manera, la contraposició s’utilitza com a eina per a assenyalar la càrrega conceptual del muntatge no-romantitzat que se’ns presenta amb la menor intervenció i deformació possible. És en aquesta versió –en la que s’ha aplicat el mínim filtre durant el procés d’edició–, on es fa un retrat real de l'autosabotatge i la inseguretat en forma de cares de dubte, rialles nervioses, moments desconcertants o pensaments parlats en veu alta que s’han captat fora o dins de càmera.
Els subjectes protagonistes del documental són Núria Pallisera, escultora professional; i els mateixos autors de l’obra audiovisual, Raimon Casanovas i Alba Bauçà.
Pots visualitzar els documentals per separat al nostre canal de Youtube.
